dimecres, 5 de gener de 2011

EL RETORN A LA TERRA


El Retorn a la Terra
Primera edició maig 2010
Estrella Polar


És l'any 3657 DC i la capa d'ozó de la Terra ja s'ha restablert. La població, per tal de protegir-se, ha estat tots aquests anys vivint al fons del mar, en ciutats submergides com Mediterrània. En Gin, la Sira i el professor Albert es disposen a fer una expedició de vint-i-quatre hores a l'antiga ciutat de Barcelona. Una expedició que, en principi, no comporta cap perill.

Aquesta novel·la és la segona de la trilogia fantàstica de les ciutats submergides encetada amb "el noi que tenia mil anys". 


PRÒLEG

 Corrria el 3,657 dc, quan des de Mediterrània, la civilització submergida de més antiguitat,  un grup d’investigadors es disposaven a visitar les runes de Barcelona per primera vegada. La destrucció de la capa d’ozó havia estat el detonant perquè la raça humana cerqués noves maneres de supervivència on la vida encara arrelava. De la mateixa manera que la història no va deixar-se d’escriure sota el mar durant les eres glacials o desèrtiques, la civilització de l’antiga Catalunya va emigrar aigües endins. La ciència  va ser capaç de crear sota l’aigua el medi necessari per sobreviure a l’hecatombe, i crear en el fons marí civilitzacions com les que respiraven sota el sol. Durant els més de mil anys que la humanitat havia abandonat ciutats com Barcelona, no se’n tenia cap notícia de què havia passat a la terra. Es per aquest motiu que l’expedició que havia de partir de retorn a la terra quan la capa d’ozó ja s’havia restablert, era en el punt d’atenció de tots els ciutadans de Mediterrània.


1)



En Gin, maniobrava el aquabord entre les torres metàl·liques que clavaven les arrels sobre la sorra del fons, que eren les cases, d’aquell món submarí d’una ciutat que es deia Mediterrània. Eren edificis apilats, com un joc de cubs, de formes i mides diverses, caprici dels dissenyadors. En arribar a un d’aquests conjunts de cases submarines va conduir cap a la part més baixa, a ran de la sorra on els peixos de ventre pla fugien deixant una estela de pols. A la base dels voluminosos edificis, una sèrie de cercles vermells enumerats ocupaven les primeres rengleres d’aquells cubs que s’interposaven entre ells, irregularment. En Gin va apuntar el seu aquabord a frec del cercle que posava 7/301, i va mantenir la nau en suspensió. Va accionar el seu comunicador, i una veu de llauna es va infiltrar dins de la cabina de vidre.
- Gin, ja ets aquí?
- Si, maca... M’obres?
Al cap de poca estona de la breu conversa, les tapes que formaven el cercle vermell de l’edifici 7/301 es van separar, en forma de mitja lluna, i el Gin es va colar amb el aquabord per l’espai que li havia ofert. Va entrar a una mena de tub horitzontal  amb una forta batzegada, com si algú sacsegés una coctelera i ell en fos un dels ingredients. La nau va anar reposant lentament a la base, i el cabal d’aigua va ser engolit pel desguàs. Per l’extrem del tub, on hi havia un altre cercle vermell, el que donava a la part interior de l’edifici, va aparèixer ella després que les portelles s’obrissin.
En Gin se la va quedar mirant com un babau, com si fos la primera vegada, però és que n’era tan de bonica que de mirar-la no se n’afartava mai! 
 La Sira, una noia jove i bonica, vestia com vestia tota una població sense distincions de moda: un mallot conjunt de cos i cames, com una granota, de tela arrapada, un cinturó ample amb butxaques per desar-hi de tot, i botes lluents fins l’alçada dels genolls. La Sira anava de color verd pistatxo, i quan es va abraçar amb el taronja del Gin, que també era bastant llampant, van compondre una tonalitat fosforescent d’allò més espectacular.
Ella ho va celebrar amb un somriure, un petó dels llargs, d’aquells que es fonen a la boca com un caramel d’eucaliptus, i li va dir:
- Au, anem cap dalt que els pares ens esperen!
Els joves, agafats de la mà, van pujar a l’elevador que els esperava amb les portes obertes davant del pàrking d’aquella construcció d’acer brillant, i van pujar a la planta tres-cents, habitatge ú.
A la sala s’esperaven el Professor Albert que era el pare de la Sira i antic mestre del Gin. La Sílvia que era la mare  i el germà petit, el Raf.
La taula ja els esperava, aquell era un sopar de celebració. El Professor, la Sira, i el Gin, havien estat elegits per efectuar un treball de camp a l’antiga ciutat de Barcelona. Per primera vegada des de la desaparició de la capa d’ozó, i l’èxode massiu de la població a les ciutats submergides, una expedició tornaria a posar els peus a l’antiga capital catalana. Només serien vint- i- quatre hores fora, vint- i- quatre hores en el mateix medi que els seus ancestrals orígens, vint- i- quatre hores per entendre millor una civilització a la què estudiaven: l’extingida raça de l’home del Sol. Per ells però, aquelles vint- i- quatre hores que havien de passar sota els raigs del sol, eren com tota una vida pel davant. Els científics i biòlegs havien demostrat que la capa d’ozó ja estava restablerta, i la terra disposada a acollir de nou la vida. Però de les restes de les grans ciutats no se’n sabia res, tret de la visió aèria captada pels transportadors voladors. La terra havia mort sotmesa per l’avarícia de l’home del sol i les seves superpotències  que no havien arribat mai a cap acord seriós per baixar les emanacions de gasos tòxics. La terra havia mort sotmesa per una colla de polítics i empresaris egocèntrics que no entenien cap més valor  que el del poder. 
La Sira, el Professor, i el Gin, per un dia conviurien entre els carrers de la què un dia molt llunyà va fer de llar dels seus avantpassats, i serien els primers privilegiats a fer-ho, com aquells que van començar la cursa espacial a finals del primer mil·lenni i van trepitjar la lluna per primer cop.
El professor havia estat anomenat pel president en persona com a cap d’expedició, ell era l’antropòleg més prestigiós de Mediterrània i autor d’una vintena d’obres reconegudes sobre la civilització de l’home del sol. En Gin, acabava de rebre el prestigiós premi Nacional d’assaig amb una reconstrucció acurada de la Barcelona de l’any 3.000, i s’afegia a un atapeït currículum de premis que posava ben a les clares, que malgrat la joventut, el Gin era un dels antropòlegs més brillants i de més futur a la ciutat. I la Sira, lluny de qualsevol favoritisme familiar, formava part de l’equip de biòlegs que havien demostrat que la terra es disposava a tornar a admetre la vida sota el sol.
Aquell mateix vespre, i en directe des de la casa del professor, un equip de la televisió nacional va emetre una entrevista  que va batre record d’audiències, el 80% de la població va voler saber dels protagonistes que tornarien a la terra més de mil anys després. En directe, personatges de tots els àmbits, com el mateix president, esportistes d’élite, actors i famosos van intervenir en vídeo-conferencia per acomiadar-los i desitjar-los sort. S’havien convertit el centre d’atenció de tot Mediterrània. 

En Gin va quedar-se aquell vespre a casa del Professor a fer nit. Havien de sortir molt d’hora cap a l’estació, on un transportador volador els portaria fins a les portes de Barcelona. Com que dins de la ciutat submergida mai es feia fosc, o millor dit, mai era de dia, la lluminària de l’exterior, que artificialment era creada per columnes de neons, seguia el traç terrestre des dels primers pobladors, i així parlaven de la nit i del dia, tot i que per ells, en les profunditats del Mediterrani no eren res més que mots, o tradicions, millor dit.
Negre nit, doncs, van alçar-se de la taula, i en Gin i la Sira van marxar cap a la seva habitació sota el somrís còmplice de la Sílvia i el Professor.



2)




A les afores de Mediterrània es trobava l’estació. Semblava un bolet de cap per avall. La tija que s’enlairava des del fons marí fins la superfície, i que connectava els dos móns, estava fortament enllumenada per boles roges intermitents durant tot el recorregut. Era una mesura per evitar topades amb els aquabords que transitaven. La ciutat estava composta per diferents blocs d’habitatges per allotjar els deu milions de persones que hi convivien. Tots més o menys aplegats, però sense convertir el fons poblat en una mena de formiguer humà. Entre bloc i bloc s’alçaven muntanyes de corall, d’algues, i rocams, barrejant-se amb les columnes de llum que creaven artificialment el miracle diari de l’alba i del crepuscle, com en un escenari de teatre amb protagonistes aborígens, i d’altres adoptats. Els aborígens s’havien més que acostumat als seus hostes. La veda perpètua de pesca dins de la ciutat i voltants, la llum que actuava com a reclam, i les deixalles orgàniques abocades per les canonades que els proporcionava fàcil aliment, feia que la vida marina lluïs vigorosa per Mediterrània. Mol·luscs, algues, i microorganismes de tota mena, vivien enganxats a les parets dels habitatges i  els bancs de peixos menuts  s’hi atansaven per alimentar-se, i els de peixos més grans s’hi atansaven per cruspir-se’ls a ells.
 Humans i marins havien establert una particular simbiosi on tots hi tenien a guanyar, amb un fet en comú, per a tots ells, la protecció.
Passades tantes generacions de vida sota l’aigua, el medi humà era aquell, ja no en coneixien cap altra, i per això quan científics i entesos de tota mena, parlaven de noves condicions de vida sota l’aire lliure, i de la repoblació, molts es preguntaven que per què. El seu món era aquell món de sirenes sota el mar, què hi havien d’anar buscar ells sota les estrelles?
A les 7 del matí, hora solar, el Professor, la Sira, i en Gin, carregaven les motxilles amb els respectius sacs de dormir, i queviures al transportador, entretant escoltaven les consignes de vol del comandant.
- Cal que no us mogueu dels vostres seients, i amb el cinturó de seguretat cordat durant tot el viatge. Trigarem aproximadament tres hores en fer el recorregut. Els moments de més incomoditat seran els d’enlairar-se, ja que estareu en posició completament vertical, dos o tres minuts, no més. Quan tinguem la suficient alçada en superfície fora de la xemeneia de llançament, estabilitzaré el vol i podreu gaudir del paisatge, còmodament. El meu copilot, i jo en persona, us desitgem tota la sort del món en aquesta aventura que empreneu, conscients com som que la nostra Història passa per l’home del sol, i saber d’ells, es saber de nosaltres, i del nostre futur.
Pronunciades aquelles paraules es van anar repartint abraçades abans de pujar a la nau que jeia horitzontalment, en aquella mena d’hangar de parets cobertes de verdet que feia olor a mar. Per sobre dels seus caps, en forma d’embut, s’intuïa la xemeneia per on havien d’enlairar-se. La nau, amb forma de be baixa,  es trobava reposant sobre una plataforma mòbil i subjecta a aquesta per uns ancoratges amb forma de semicercle que el fermaven. El personal de suport es va enretirar fora de l’hangar, es van tancar les comportes que els separaven de la torre de control, i des d’allà van desblocar l’accés al mar que en poca estona va negar l’estança i cobrir el transportador. Van passar uns minuts fins que des del control van assegurar-se’n que la xemeneia de llançament s’havia inundat completament. Mentrestant el comandant els anava informant:
- Ara hem d’esperar a que tot s’ompli d’aigua, això ho controlen des de l’oficina. Quan la xemeneia de llançament estigui a punt, accionaran la plataforma de suport, i ens posarem en vertical apuntant cap el cel, començaré el compte enrere i ens enlairarem.
El Professor, el Gin, i la Sira es van creuar mirades transcendents i  fervoroses.
- Deu, nou, vuit, set... La nau s’anava alçant, i ells reien a mesura que els peus passaven pel davant, i es quedaven gairebé de cap per avall... quatre, tres, dos... Més mirades, i picades d’ullet... Zero...!
Tot va passar tan de pressa que poc van retenir a les seves ninetes, i molt menys al cervell, que sense ni adonar-se’n de com, es trobaven planejant sota el cel, i les xemeneies i plataformes productores de corrent, s’anaven fent menudes, com esquitxos grisosos sobre la supèrbia blavosa, imperial, del mar. Cercaven un nou món, però no obstant això,  no se n’estaven de mirar-se el que deixaven enrere fins que  va desaparèixer mar endins el darrer vestigi de Mediterrània. L’enyor del viatger que malgrat la il·lusió de la nova ruta, plora l’abandonament de la llar i s’encoratja pensant en el retorn.
Abans de les dotze van sobrevolar en una passada de reconeixement les mal anomenades runes de Barcelona, ja que era més el que estava dempeus que enderrocat. El mar i la sorra s’havia obert pas ciutat endins degut als moviments creixents i decreixents provocats pel desglaç de les glaceres, i les noves marees que l’Era havia causat, però els edificis que s’havien preservat en anar i venir les aigües, es mostraven imperiosos com un immens escenari de cartró... Els grans gratacels, grues d’aspecte dantesc totes elles vençudes pel roig del rovell, enderrocs que en alguns llocs formaven muntanyes, van veure la Sagrada Família, la gran torre de comunicacions, i com una cresta entre les onades, tots es van fixar en el cos de l’estàtua de Colom, que s’oferia com un nàufrag que lluitava entre les onades. Rera ell, molt al fons, s’estenia una franja de sorra que retallava el contorn de la ciutat , allà on el blau del mar trencava borbollant una blanca escuma, la sorra compacta de vora el mar s’anava convertint en una mena de pols del desert que s’obria pas entre places, estàtues, i gratacels. La nau va començar les maniobres d’aterratge sobre la platja, senzillament perdia alçada a plom, com un ocell amb la panxa per endavant que aleteja lleument.  L’aterratge  va ser tan suau que cap batzegada els va sacsejar. Van sortir de la nau, van mirar encuriosits tot el que els rodejava, i com seguint un guió, i gairebé a l’hora, es van enlluernar en intentar clissar de dret al sol. La sensació del no-res que els embolcallava els feia esborronar, tant de món i tant silenci, i la distància tan llunyana amb el seu, de món, allà a les profunditats, els feia estremir i patir por, com un ofec, una temença que tots van sentir, alhora, però també alhora van saber dissimular.
- Demà a les dotze aterraré en aquest mateix punt. Molta sort. –es va acomiadar el comandant.
Es van quedar mirant com s’enlairava la nau, tal com havia aterrat, en vertical i lentament, fins que en ser a certa alçada va engegar la propulsió i es va anar fent, cada vegada, més invisible fins fondre’s entre els dos immensos blaus, el del cel, i el del mar.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada